El conflicte entre Àustria-Hongria i Itàlia a la Primera Guerra Mundial és el rerefons de la novel·la L'impostor de Viena
Aquest estiu es commemorava el centenari del tractat de Versalles, que va posar fi a l’estat de guerra després de cinc anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial i sis mesos després de l’armistici que havia tancat el conflicte armat. Aquell tractat de pau no va impedir –i més aviat va provocar– la Segona Guerra Mundial, i encara havien de venir la Guerra Freda, la del Vietnam, la del Golf Pèrsic i la d’Iraq, entre moltes d’altres. En els últims cent anys, la humanitat ha viscut les guerres més massives i cruentes de la història i, tanmateix, també ha vist el naixement de l’època de pau més prolongada. Les guerres de soldats a les trinxeres han donat lloc a les guerres tecnològiques i digitals. En el món actual, ens costa ficar-nos a la pell del que podia sentir un orgullós britànic o austríac en posar-se l’uniforme del seu imperi estimat i anar-se’n a la guerra: la mentalitat ha canviat. Però les emocions sí que són les mateixes. Potser no empatitzarem amb el fervor imperialista de tants soldats europeus que es van llançar a les trinxeres d’Europa el 1914, però sí que ho podem fer amb la decepció que van tenir en trobar-se la desolació de la guerra, en la por de morir o quedar-se desmembrats de per vida, potser sense cames o amb mitja cara desfeta.
Si a la Segona Guerra Mundial s’enfrontaven les ideologies i l’enemic nazi era fàcil d’identificar, la Primera Guerra Mundial va ser una guerra de fronts més difusos, de tots contra tots i en què tothom hi va perdre molt. Va arribar després d’una època en què Europa s’inflava el pit orgullosa d’haver conquerit el món –a costa de massacrar pobles i cultures d’arreu– i els imperis discutien les seves conquestes en la bonhomia del vell continent. Quan les friccions sobre les fronteres colonials es van anar fent més tenses, qualsevol guspira podia encendre les potències del moment i el detonant va ser l’assassinat de l’hereu al tron d’Àustria-Hongia, Francesc Ferran d’Àustria, el 28 de juny de 1914.
Àustria va declarar la guerra a Sèrbia i de seguida es van formar els bàndols dels aliats –amb França, l’Imperi britànic, Sèrbia, l’Imperi rus i, més endavant, Estats Units i el Regne d’Itàlia– i el de les potències centrals –amb l’Imperi alemany, l’Imperi austrohongarès, l’Imperi turc i Bulgària. Cada estat tenia les seves reclamacions i tots els soldats van anar a la guerra contents de lluitar per veure-les satisfetes. Ningú millor que l’escriptor Stefan Zweig descriu com se sentia un bon ciutadà europeu que era cridat a la guerra: Quina alegria! Per fi una oportunitat de demostrar que m’estimo el meu imperi més que a res en aquest món! Al cap de quatre anys, tots els vells imperis havien caigut. Europa havia quedat foradada per quilòmetres i quilometres de trinxera plenes de fang i rates, on el fred, la fam i el tifus havien fet la feina als soldats enemics.
La guerra del sud
Mentre que Alemanya, França, l’Imperi britànic o Estats Units i s’han endut el protagonisme d’aquell conflicte, al sud d’Europa també s’hi va produir una guerra particular que va enfrontar els austríacs i els italians sota dels Alps. Itàlia, que era una antiga aliada de l’imperi Austrohongarès i Alemanya, es va mantenir neutral els primers anys de la guerra, però finalment es va unir amb els seus enemics per reclamar alguns territoris a Àustria. Els austríacs van parar el cop amb la Batalla de Caporetto, l’octubre de 1917, a partir de la qual van avançar pel nord-est d’Itàlia fins al riu Piave, deixant un munt de baixes italianes. Però, a partir d’aquell moment, Àustria-Hongria es va subordinar a la política militar d’Alemanya, molt més forta, i l’imperi es va tornar cada cop més pobre; la fam inundava les ciutats, Viena era una grisa desfilada de morts vivents. Mentrestant, Itàlia es va refer de les seves derrotes i, amb l’ajuda dels aliats, va fer una ofensiva l’octubre del 1918, un any més tard de la desfeta de Caporetto. Aquesta vegada, els austríacs estaven debilitats i els italians van avançar sense problemes fins que van aconseguir la retirada de l’imperi en el que es coneix com la Batalla de Vittorio Venetto. Itàlia havia recuperat els seus territoris. Alemanya es va quedar sola i va acabar acceptant la rendició que va posar fi a la guerra.
El llegat de la Primera Guerra Mundial és el de tota una generació confiada que va anar a morir pels seus imperis i, al final, amb els imperis caiguts, ja només volien tornar a casa. El cas més emblemàtic va ser el de la caiguda de l’Imperi austrohongarès, que havia estat dominat per la dinastia dels Habsburg de diferents formes des de l’edat medieval i amb seu a Viena. Quan la guerra es va decantar a favor dels aliats, es van independitzar de l’imperi els txecs, els eslovacs, els croats, els serbis i els eslovens. L’emperador dels Habsburg, una dinastia que havia governat el centre d’Europa durant segles, va fugir a l’exili i ja no va tornar a governar. Després, el món s’enfrontaria a una altra guerra mundial, però tothom havia obert els ulls i ja ningú hi va anar exultant d’alegria i orgull patriòtic. Tothom havia entès Diderot quan deia que «del fanatisme a la barbàrie només hi ha un pas». Cent anys després del tractat de Versalles, ja no tenim clar qui fa i desfà les guerres d’avui i ens caldria seguir amb els ulls ben oberts. Potser és que, en el fons, encara els tenim tancats.