Un segle

Encisats, innocents, els ulls de la Júlia escorcollaven tots els racons. Baixar a sota terra ja havia estat una experiència insòlita però l’emoció no li havia començat a recórrer la sang fins a veure els vagons sortint, un darrere l’altre, del túnel fosc. Ara, observava. Dins del metro, tot era nou i diferent. La mare, que li havia deixat una certa llibertat, l’esguardava de prop. Tanmateix, era lluny dels pensaments i la il·lusió que empenyien a la Júlia a buscar respostes amb els seus ulls novells i purs. Les portes es van tancar i el metro es va capbussar en la immensitat del túnel.


A través dels vidres, la foscor l’aclaparava i ràpidament va refugiar la mirada en la calidesa i finitud del vagó, ple d’homes i dones grans que, tot mirant a terra amb aire trist, semblava que esperessin alguna cosa que la Júlia no endevinava. Asseguda, amb els peus junts, una dona gran mirava cap al sostre. De fet, era una dona molt i molt gran, amb el rostre esquinçat d’arrugues i protegit amb un mocador blau que duia lligat al coll. Encara que no li veiés gaire l’expressió, podia deduir que també estava trista; només que, enlloc de mirar a terra, ella mirava al sostre. De cop, va abaixar el cap i es va quedar absorta mirant cap a l’infinit. La Júlia, en veure els seus ulls malalts, va fer un pas enrere. Tenia por. Aquella dona sentia una pena que els altres no podien ni imaginar. La Júlia ni tan sols n'era conscient. Llavors, es van creuar la mirada i un segle va unir dues ànimes debatudes entre la innocència i l’enyor. El metro es va aturar. Va baixar gent, hi va pujar més, i, com sempre, tot es va perdre en un xiulet enregistrat.