Sunday morning

Va conduir tota la nit aquell cotxe antic i apallissat. Volia dur-la a un lloc especial. Ensenyar-li el poble d’on venia i on, de fet, no hi havia tornat des de feia molts anys. Ella dormia al seient del costat i recolzava el cap contra el vidre envestit per les gotes d’una pluja intensa i constant.


Cada poca estona, la mirava. Una mirada ràpida, imprecisa, i es feia una idea del que havien sigut i el queeren. De l’antic radiocasset, n’arribava el so distorsionat d’un casset que s’havia passat mesos buscant per a botigues especialitzades. A ella no li agradaven moltes coses d’ell,aquella música vella, experimental, que a ell el fascinava no li movia res dins el seu cos adormit. Ho sabia perfectament, encara que mai no l’hi hagués dit. Es preguntava, com ho feia de tant en tant, perquè seguia amb ella, i, sobretot, perquè ella seguia amb ell i el silenci que ocupava aquell rock estrany era tota la resposta que trobava.


Al matí, quan van arribar a aquell antic poble consumit per les termites, només quedava el reducte del que havia sigut, temps enrere, un indret viu i acollidor. Aquell panorama el va enfonsar. Acabaven de sortir del cotxe i tots dos, congelats en una foto eterna, observaven un campanar sense campanes i, a sota, els carrers indefinits, envaïts per la pedra de les parets caigudes. Ell va passar un braç per sobre l’espatlla d’ella, algú on aferrar-se, consol i esperança perduda. Ella va tornar a entrar al cotxe sense dir res, potser sense entendre res. Ell es va quedar observant en silenci el que quedava d’un univers desaparegut. Llavors, va començar a sonar Sunday morning. Es va girar i la va veure darrere el volant amb un somriure còmplice. Havia posat la cançó d’aquell casset rovellat que creia perdut. Va pujar el volum i va sortir del cotxe. “Almenys ens quedaran les cançons”, va dir. I ara va ser ella qui va passar un braç per la seva cintura i el va abraçar. La guitarra d’aquella cançó va tenyir, lentament, amb els colors de l’incendi, aquell matí devastat.