Escapatòria

Desconfies de tothom i un dia el tren s’atura a una estació desconeguda. T’has endormiscat mirant el paisatge i d’un rampell d’urgència baixes del vagó. Quan t’adones que t’has passat de parada és massa tard. El tren ja ha tancat les portes i abandona l’estació. Darrere el vell edifici amb l’estètica única de la línia ferroviària hi ha una pista de sorra paral·lela a les vies. Més enllà, camps d’arròs i un parell de cases. Al fons, muntanyes. Perquè has baixat aquí? Potser hi ha alguna cosa més que un descuit. El dia és llarg i no tot és tan urgent. Travesses les portes de l’estació i et plantes a la pista. El tren ja ha marxat i el silenci regna sobre els camps fins al punt que pots advertir la pressió del vent càlid a les orelles. No hi ha ningú. Segueixes el camí uns minuts fins que, finalment, capbusses els peus dins els camps d’arròs, pel camí de l’aigua.


Què busques? De què fuges? És el dia més imprevist, un dimarts, i tenies coses a fer. T’endormiscaves d’insomni perpetu i et lamentaves de tenir poc temps per a tot. Però aquí és tan diferent. En la gèlida calor del silenci dels camps d’arròs els teus passos de fang crepiten fins a les muntanyes. Quant fa que has abandonat el camp? En el fons, no hi has arribat a ser mai. Et capbusses dins el fang, cada cop més profund i evites raonar que a cada moment serà més difícil sortir d’allà. El silenci és tan carregós, el sol pica amb tanta calor. Al fons veus un nen amb barret de palla que surt d’una de les cases. Està lluny però ve corrent cap a tu. Et crida alguna cosa però el silenci és més fort. Penses en la vaca. És cega. I per primera vegada sents una compassió sincera. Ara el fang ja et cobreix les espatlles. Quin desgraciat, el vailet. Ara corre a ajudar-te, però un dia va llençar un roc amb massa traça i la vaca és cega. Perquè t’obligues a desconfiar de tothom? Aixeques al cel el cap amb un gest tràgic. La vaca és cega i ara tu ets aigua, arròs i fang.