Qualsevol nit

Vam sortir tots tres del concert extasiats. El primer que vaig pensar va ser que segurament mai més no tornaríem a veure’l actuant aquí. Tenia una gran necessitat d’assaborir aquell moment vital tan excitant. «Anem a prendre alguna cosa?» Ella es fregava el coll en un gest mig neuròtic i tancava els ulls molt fort, potser encara assaboria el que acabàvem de viure. «Em trobo malament», va dir, «no sé què em passa».


Ell no tenia ni idea de què fer però li va comprovar el pols i li va posar la mà al front. El veredicte va ser un arronsament d’espatlles. Vaig proposar d’anar a urgències però ella va dir que no rotundament, «ja em passarà, anem a algun lloc». Jo havia acabat una vegada a un antre perdut pel Born i se’m va acudir d’anar-hi també aquest cop, però ella es va posar les mans al front i es va balancejar marejada. Va estar a punt de caure però la vam subjectar entre els dos. «Prou. Anem a l’hospital», va dir ell. Ella es va aixecar de cop, va tancar els ulls i quan els va tornar a obrir ens mirava serena. «Vull fer alguna cosa, va, no vull pensar en això». Ens vam mirar i vam ser incapaços de no fer-li cas.


Al final, vam entrar en un local de copes desacomplexadament hipster. Vam demanar tres còctels a l’atzar i vam comentar el concert. Semblava que començava a recuperar-se però llavors es va desplomar al terra del local. El cambrer s’hi va acostar corrent i li va comprovar el pols. «No respira», va dir. Vaig començar a escopir insults i ell va trucar a emergències. El cambrer ens preguntava «què ha pres? Alguna cosa estranya?» No havíem pres res. L’ambulància arribaria d’un moment a l’altre. El cambrer li practicava el boca-boca amb una gran habilitat, potser no era el primer cop que li passava una cosa així. El temps no compta, ni l’espai, vaig cantar interiorment. Per què no podia pensar en el que estava passant? Em va semblar cruel sentir que, fos com fos, mai no l’hauria arribat a conèixer del tot.