Nit de tempesta

Només érem uns adolescents excitats per a passar la nit a aquella casa abandonada. Calculo que almenys érem cinc i que a fora plovia. Vam pujar a les golfes i un va treure uns mais. Encara era la tarda i a fora va començar a ploure molt. Sorprenentment, el sostre aguantava el xàfec sense goteres però gairebé no podíem parlar perquè la potència de la pluja s’escolava pels forats de les parets. Al principi, fumàvem, rèiem i comentàvem coses absurdes però, a poc a poc, va començar a ploure tant que havíem de cridar massa i recordo el moment que ens vam quedar en silenci, impotents davant d’aquella força natural insuperable.


Va ser al cap d’uns segons que va petar un tro i, per primera vegada, em vaig espantar. Em feia vergonya admetre-ho, però em vaig cagar de por i no tenia cap ganes de passar la nit allà. El que segur que puc dir, ara, és que tots devien pensar el mateix. Fos com fos, la pluja va minvar cap al vespre i vam sortir a fora. L’aire net ens va refrescar els pensaments i vam passar-nos una estona jugant a donar-nos d’hòsties per amagar aquelles sensacions amargues. La nit, però, va acabar caient. A les golfes de la casa, sense llum, ens ajuntàvem temorosos d’un món massa gran per a nosaltres i la revelació d’aquest pensament greu em va fer pensar en els companys amb qui compartiria aquella nit estranya; no era capaç d’explicar-los això. Sentia que només els tindria per fumar porros, riure i pegar-nos.


Algú va fer un comentari graciós i el meu pensament va volar per algun forat de la paret. Va arribar un moment que ens vam quedar completament a les fosques, els porros es van acabar, el temps sense pluja ens va deixar en silenci i en la foscor de les golfes cap comentari podia ser prou enginyós per a convèncer-nos que ens ho estàvem passant bé, que allà no hi passava res. La nit es presentava llarga i silent. Em vaig atrevir a preguntar si algú tenia por i això en va fer riure un. Un riure forçat que ningú més va seguir. Després, silenci.