Malsons



Una torre de llibres tancats, oberts, i coberts d’anotacions de llapis, post-its, i alternats amb papers guixats (un dels quals amb una taca de cafè considerable), i una carpeta prima i un arxivador, reposa sota el cap d’en Blesk, que ronca.


La finestra de l’estudi està oberta de bat a bat i se sent el campanar tocant les quatre. Aquesta nit, la lluna plena té un color vermellós i, a baix al carrer, no tarda gaire a arribar l’Agema, i l’Alexandre davant de tot. Quan en Blesk aixeca la vista i se’l troba davant, dubta que es trobi gaire bé, sobretot per la vomitiva pesta que desprèn. L’Alexandre li diu que no n’està gaire convençut i en Blesk aixeca el braç, li dóna dos copets a l’esquena per animar-lo i quasi cau del cavall (però s’agafa fort de l’estrep): «va, home, va, que no n’hi ha per tant!», però ell tampoc no les té totes. La silueta de la ciutat dibuixa una línia escarpada a l’horitzó. És l’hora.


«No, no. No ho puc fer», diu l’Alexandre, que de cop s’adona de la seva presència. «Tu. Com et dius?» «Blesk». L’Alexandre se’l mira atentament, potser ha pensat en la marca de tabac, com ho fa tothom. «És eslovac», aclareix en Blesk, però sembla que això no interessa gaire a l’Alexandre, que tira pel dret: «Blesk, he d’anar al lavabo urgentment. No m’aguanto més!». En Blesk abaixa el cap i es posa una mà al front: sap que el seu paper és crucial, però no s’hi veu en cor. Com a pare, n’hauries de ser capaç, es diu a ell mateix. «Alexandre: mira els teus homes», diu en Blesk. «Estan cansats i bruts i afamats, i els cavalls ja no tenen alè. Quants quilòmetres heu recorregut? Heu travessat muntanyes, bé que ho sé jo, i rius, heu guanyat batalles, heu conquerit ciutats i costes senceres i ara ets aquí, a les portes de l’Olimp de la civilització, i els teus homes esperen, perquè saben que no els decebràs. Ells no et decebran, et seguiran fins al final. Lluna plena el mar remena». L’Alexandre se’l mira seriós. En Blesk no necessita resposta. Sap que prendrà Jerusalem i que, després, conquerirà Egipte i fundarà una ciutat amb el seu nom, ho té escrit i marcat en moltes pàgines a l’escriptori.


L’Alexandre serra les dents, infla el pit i galopa tot sol en la foscor de la nit. Quan se n’adona, en Blesk gairebé té els centenars de cavallers que el segueixen galopant a regna solta cap al seu cavall amb les llances enlairades i expulsant crits de guerra. Intenta reaccionar però la massa l’engoleix i cau en un núvol de pols. La intensitat del soroll li fa mal a les orelles i es desorienta, i llavors comença a veure sang per tot arreu. Hi ha homes morts, degollats, entravessats per llances i sense alguna de les extremitats escampats pel seu voltant com deixalles en un abocador.


En Blesk es fixa que la sang li arriba a l’altura dels turmells. De sobte, topa contra ell un paper ple de gargots a llapis que hi sura. En Blesk alça la vista i s’adona que davant seu n’hi ha desenes i una carpeta prima. En recull un i descobreix que són els apunts del seu llibre. El cor li fa un bot. Fa dos anys que treballa en el llibre i ara és a punt de veure com tota la feina s’enfonsa en un mar de sang. Comença a suar com un porc i es pregunta si deu fer més pudor que l’Alexandre. Si almenys hi hagués un lavabo!


Des d’algun punt imprecís, un crit remot li colpeja el cor. Un crit esfereïdor, punyent, que li recorre l’espinada i li enfonsa l’ànima. Mira amb terror al seu voltant però no hi reconeix ningú. I llavors, el torna a sentir. És el crit d’una nena. Està aterrida. Comença a desplaçar-se dins el caos. Els cavalls passen arran seu i li esquitxen la cara. De tant en tant, algun home cau mort del cavall i produeix una onada violenta de sang que l’escomet. La nena torna a cridar, ara amb més força i horror, i en Blesk la reconeix per primer cop: és la Clara, la seva filla. Se li ericen els pèls dels braços i se li paralitza la mandíbula. Intenta córrer. Clara! Clara! Clara! Les onades es tornen més brusques i la sang li arriba al pit, de manera que no té més remei que nedar. I neda. I esquiva els cavalls, que l’esquitxen. I es crema la cara. I la Clara segueix cridant. Però ell no neda cap enlloc i no sap on va i li venen ganes de plorar. I no sap què fer. I de cop algú l’agafa de la camisa i l’estira i ell comença a enfonsar-se. I lluita per respirar però està a punt d’ofegar-se. Clara! I cau avall, avall, avall. I es desperta amb un bot. No sap on és però algú li estira la camisa des de darrere. Es gira i troba la seva filla.


—Clara! Clara, que et trobes bé? Què hi fas, aquí?


—He tingut un malson. No puc dormir.


En Blesk li somriu i l’abraça. S’aixeca de la cadira de rodes de l’estudi i intenta orientar-se. Al rellotge de la paret marquen les quatre i vint-i-set. Quanta estona ha estat dormint? Els apunts del llibre reposen secs sobre l’escriptori. Respira alleugerit, però de seguida li torna el neguit: només falten tres dies per entregar l’esborrany del llibre a l’editorial. Realment, està suant com un porc. Agafa la Clara en braços i la porta fins al seu llit. La tapa amb el llençol i s’asseu al seu costat.


—Estàs millor? —la Clara assenteix— No et preocupis, d’acord? Estic aquí al costat. Ja sé que demà és el primer dia d’escola i estàs nerviosa, però has d’intentar dormir.


–Recita’m el poema d’anar a dormir.


–Te’l recito i a dormir: Lluna nova, peix al cove, quart creixent, gep a ponent. Lluna plena el mar remena, quart minvant, gep a llevant.


—Tu també tens malsons? –salta la Clara.


— I tant!


En Blesk s’espera que s’adormi, li fa un petó al front i corre cap al lavabo.