La riba

Agafa una barca i fuig. Travessa el riu i marxa per sempre. Observaré la silueta del teu cos senzill allunyant-se en la posta, lluny d’aquests arbres que ara ens guarden. I la claror de la lluna pintarà les onades que mai més seran teves, però no deixaré d’esguardar l’horitzó per on t’hauré perdut. Quan el sol m’escalfi el clatell pensaré que ara et tinc, que puc tocar-te les mans i olorar-te la pell suau com aquesta tarda trista. Recordaré com alcem la mirada i confonem els colors del nostre cel que demà serà només meu. Llavors m’acostaré a aquesta riba i observaré el meu reflex. Notaré el rostre desfigurat per la solitud i sabré que tot s’haurà acabat.


Per això assaboreixo aquest instant etern amb tu. Just abans que marxis. L’aigua reposa en quietud, el dia s’apaga a poc a poc i tu et desprens de la meva mà. Fuig. Em quedaré en aquesta riba assumint la teva absència. Puges a la barca i les ones m’abracen els pensaments com una bes conciliador. Puc veure’t saludar amb la mà mentre la barca s’allunya però el pit em pressiona la pell. Ja no puc mirar més. M’allunyo quan encara em mires. Accelero el pas. Corro. I quan ja sóc lluny del riu, de la posta, de la barca i de tu, sento que ja no gires la mirada enrere i que la silueta del teu cos és tan petita que ja no podria observar-la.


Torno a pas lent a la riba sota el cel de nit. No veig l’horitzó perquè la lluna s’amaga rere els núvols negres. Només intueixo el silenci de les onades calmades. Marxa. Marxa més lluny encara. Quan arribi l’alba recordaré com alçàvem la mirada i confoníem els colors del nostre cel que ara és meu i és negre com l’horitzó, el riu i aquesta riba. Però no caldrà que m’hi acosti i observi el meu reflex. El veig ara, desfigurat, en la foscor d’aquesta nit muda i llarga, potser sense alba.