La irrefrenable vocació de Dennis Potter



Puc procurar d’imaginar-me que Melvyn Bragg va patir una poderosa crisi existencial els dies posteriors al 15 de març de 1994. A la seva pell, només sóc capaç de veure’m a mi mateix com l’home serè vençut per les circumstàncies d’una entrevista massa bona, on m’hi he implicat amb tota la meva treballada identitat. I ara, em regiro desvetllat a les nits sentint el mantra will there be any stars, any stars in my crown. És estrany, però, com a Dennis Potter, em relaxa sentir el vers. Llàstima que de seguida el veig a ell, ulleres i cigarret a la mà, raquític dins la formalitat d’un vestit avorrit però poderós en el gest plàcid del seu rostre.


El veig mirant-me amb un somriure còmplice, gairebé protector, i amb el tel de l’eternitat sobre els seus ulls. Però no puc situar-lo al plató de Channel 4. El veig a la seva habitació de petit a Forest of Dean. Conserva la seva imatge d’adult de 58, quasi 59, anys en fase terminal però, com els personatges de Blue Remembered Hills, interpreta el paper d’un nen, el que ell va ser, amorrat a una colla de papers desendreçats, escrivint sense parar, més per necessitat que per a cap fi. El nen passa a adolescent i manté aquesta imatge adulta terminal, de Dennis Potter reduït a l’essència de la seva vocació. Ara s’amorra a una màquina d’escriure i sap que el seu pare és darrere la porta, escoltant el tecleig incessant dels seus dits que s’aniran deformant a poc a poc. Potter mai va tenir una relació sincera amb el seu pare. És frustrant saber que no va ser fins després de la seva mort que no van sincerar-se. El veig amb les ulleres, raquític dins el vestit avorrit, a la casa on va viure. Deixa d’escriure un article sobre política, com el dels seus inicis al Daily Herald, o les pàgines desesperades de Cold Lazarus i Karaoke, tan se val, escriure per escriure, per necessitat, per vocació, s’aixeca de la cadira i obre la porta de l’habitació. El seu pare fa una passa enrere, crec que no el sorprèn veure el seu fill tan vell, tan malalt; poc o molt, sap que tot allò no és el Forest of Dean real, ni tan sols és el Forest of Dean mític que Potter ha explorat tota la seva vida. Només és una vaga idea del que em va suggerir el mateix Potter a l’entrevista del 15 de març. El seu pare no es sorprèn d’això. Sinó del fet que el seu fill hagués obert la porta. “Entra, pare, seu aquí”. El seu pare estava espantat de la potència malaltissa amb què l’escriptura li havia robat el fill. No l’entén. Però entra, s’asseuen i en Dennis li explica fil per randa tot el que m’ha explicat a mi: “He d’escriure, pare, fins a l’últim sospir de la meva vida”. I el seu pare l’entén. No hi ha llàgrimes, no hi ha abraçades, només el seu cap assentint amb franquesa. Potter no tem a la mort; tem quedar-se a quatre pàgines del final dels últims guions planificats, bagatge i herència concentrats en aquesta última missió.


Podia tenir sentit fer aquesta entrevista: Dennis Potter és el gran creador de la televisió britànica, brillant en la seva professió, polèmic a vegades, que, per sobre de tot, viu un contrarellotge amb la mort. Prestigi professional, conversa entre col·legues del mitjà, lliçó innegable de vida. Intento d’imaginar què significaria per a mi l’entrevista del 15 de març si fos Melvyn Bragg. I després de fer-la tots aquests conceptes cauen, buits i inerts, en una copa de calmants camuflats en l’or del xampany. Només puc sentir-me culpable de viure una vida normal, moderadament feliç. Sento empatia amb Potter, i això em duu a la impotència de ficar-me a la seva pell, experimentar el seu dolor, albirar la mort a cada expressió de vida al seu voltant, a la qual s’hi aferra amb la força d’un supervivent. Sento impotència de no poder ajudar-lo de cap manera. De no poder, ni tan sols, anar-lo a visitar, perquè sé que el molestaria: està treballant. Irrefrenablement. Però ho faria a cada moment. Allargaria aquesta entrevista fins a l’infinit, distraient de passada la mort. Però sóc jo qui té por. Dennis Potter no tem a la mort, hi té una aposta: acabar el guió de Cold Lazarus i Karaoke perquè s’emetin pòstumament a Channel 4 i BBC. És la gran aposta de la seva vida, si no ho aconsegueix, no hi ha opció de tornar del més enllà. Una aposta que l’obsessiona, que més que aferrar-lo a la vida, la justifica, li dóna un sentit. L’últim. No hi ha una lògica raonable que ho expliqui. La vocació és orgànica, imprevisible. En el cas de Potter, la va descobrir a Forest of Dean i marxarà amb ella. D’aquells temps només li’n queda la nostàlgia d’allò perdut; la infantesa, el pare, la formació bíblica, el poble de llavors. I també la nostàlgia d’una identitat britànica que ell ja va heretar deformada pel desengany colonialista i que la seva pàtria creativa, la televisió, ha acabat de deformar d’aquells temps ençà. Els mitjans públics han fet miques una Gran Bretanya que ja feia passos cap al precipici. Potter reia irònicament a l’entrevista comentant que li deia Rupert al seu càncer, en paral·lel al càncer per a la identitat britànica que és Rupert Murdoch. Però si la televisió no és honesta, és per naturalesa. Previsible per a satisfer l’audiència convençuda amb sèries clixés de sexe i violència cronometrats. El parany, però, es troba en aquesta satisfacció còmoda que impedeix descobrir noves maneres de narrar. Explorar la nostra realitat interior i exterior des de nous punts de vista és l’afany que ha acompanyat a Potter en tots els seus projectes, malgrat que vinguessin del bracet d’una opinió pública desfavorable. Una vegada va escollir conscientment per a una ficció un diable i no un àngel perquè fes un miracle. Ell va considerar que sent el diable, l’espectador aprendria alguna cosa nova que amb l’àngel no hauria après: que per molt que les accions siguin bones o dolentes, les conseqüències poden ser tan bones com dolentes. “Plou igual a sants que a pecadors”, va dir a l’entrevista. I és tan cert que ha plogut de la banda equivocada a un sant rebel però bo com ell. Tractar-lo de sant, però, segurament no li agradaria. No conserva la fe cristiana amb què el van educar i que l’ha acompanyat sempre com a herència dels seus orígens, cap a la qual hi té un menyspreu tendre d’un passat tancat. La seva és una fe despullada, pura. Desconfia de Déu i de la religió, que només són venes del dolor de viure. En canvi, busca la fe dins seu, en el seu jo, que des que li van detectar el càncer terminal, el 14 de febrer, se li ha revelat en tota la seva essència de present i li permet crear i gaudir del que fa amb més autenticitat, d’una manera que moro per entendre i experimentar, però que no puc evitar de veure, segurament de manera errònia, com una resignació davant la condemna definitiva.


És desesperant imaginar a Melvyn Bragg abatut per l’insomni preguntant-se en silenci perquè Dennis Potter. Perquè un home bo i savi, inesgotable en la seva raó de viure, escriure. Perquè ell. És desesperant veure’l obrir els ulls en la foscor de la seva habitació i no trobar la resposta en cap religió. Només un silenci que li recorda que Potter encara és viu, que deu ser a casa seva, potser escrivint. Però que aviat morirà. I no s’hi pot fer res. Figurar-me en el lloc de Bragg em causa un dolor que no és físic com el de Potter, sinó moral. La natura no té lleis de bondat i maldat, al cap i a la fi, la moral és un invent humà que ens ha servit per a moltes coses però no per a assumir la pèrdua. No per a deixar de témer a la mort. Potter enyorava, a l’entrevista, el poble del que ve i que estima, i a la seva pàtria, deformada pel poder i els diners com l’artritis amb els seus dits. Tot és menys important que aquest amor, franc i irracional. Deia que no es pot posar preu a aquestes coses i tenia raó. Llàstima que de seguida el veig a ell, ulleres i cigarret a la mà, raquític però poderós en el gest plàcid del seu rostre. I em tornen els versos will there be any stars, any stars in my crown i m’imagino que sóc Potter davant la mort, em cago de por, començo a palpitar i només tinc ganes de plorar i implorar de seguir vivint, si us plau, qui sigui que m’escolti. Melvyn Bragg potser no té la vocació de Potter, segurament molt pocs són capaços de trobar-la i ser-ne fidels fins al final. Però Bragg és un gran professional i el 5 d’abril presenta aquesta entrevista davant l’audiència de Channel 4. Després, una llarga espera fins el 7 de juny. Dennis Potter mor i dos dies després Bragg torna a presentar l’entrevista a l’audiència. Potter ha guanyat l’aposta, ha acabat els guions a temps i les sèries s’emetran tal i com havia volgut. Bragg ha perdut, no sap ben bé què, però ha perdut alguna cosa. A partir de llavors, un silenci pesant que dura un temps i, després, la vida, cruel, sense moral, continua.