La immortalitat



La dona es mira el quadre amb els llavis premuts i els ulls serens. És vella. Les arrugues li tallen el rostre de fusta de boix, esquerdat en fines ranures per on s’hi escolen les ombres del museu. No va sola, l’acompanya la seva filla, que li dona la mà. La filla té la mà freda, suau i encimbellada per un anell de casament, tot i que fa temps que va dient en secret que el deixarà, que les nenes ja són grans i ja toca, només li cal trobar el moment just. La vida és una espera per trobar el moment just, pensa la dona, davant del quadre, i s’adona que s’ha distret de mirar-se’l i torna a concentrar-se. És crucial no distreure’s. Se n’ha de quedar tots els detalls, perquè serà l’últim cop que pugui fer-ho. “Seguim?”, diu l’infermer. Ella aixeca el rostre, contrariada, ha de seguir, però no vol, i en el fons, no és més que un quadre, pensa, i n’hi ha tants! Cadascun amb la seva bellesa particular i el misteri de la seva història. Però aquest... aquest ja no el veurà més, i això la desespera per dintre. L’infermer empeny la llitera amb compte, no ho deu haver fet mai, això d’arrossegar una llitera per un museu, pensa la dona. No és una cosa que els malalts solguin demanar. Les rodes llisquen sobre el parquet, els visitants els fan lloc i es miren l’espectacle encuriosits. Això no es veu cada dia. La filla fa aturar l’infermer davant d’un altre quadre. “Aquest sempre t’ha agradat molt”, li diu i la dona s’hi fixa bé, perquè amb tantes voltes ja no sap ni on és. Sí, aquest és un quadre especial. No per res en particular, reflexiona. És el que diferencia l’art de la ciència; no sempre hi ha d’haver una raó que es pugui demostrar. A vegades, com passa en aquest quadre, l’art connecta amb tu sense motius. T’hi veus reflectida, compromesa d’alguna manera, i hi estableixes una complicitat diferent. Et pots enamorar d’una obra d’art? Massa que hi pensa, es diu la dona, per dins, perquè s’ha de concentrar a observar-lo i res més, després ja tindrà temps –no gaire– per a reflexionar-hi.


Tanmateix, alguna cosa en l’ambient s’ha enrarit, des que han posat els peus al museu. L’art es gaudeix badant. Sempre que ha visitat aquest museu, i des de la malaltia ja fa uns quants anys que no hi va, ho feia passejant tranquil·lament, com un flâneur per les avingudes de París, embadalida, deixant-se portar per les pintures, i en aquell espai sagrat que és un museu, tothom hi compartia aquell caminar assossegat, les mans al darrere, alguns amb la guia a la mà o els auriculars a l’orella. Ella no és de paperots i maquinetes. D’estudiant, ja visitava el museu sola, sense instruments, i tot i que encara no sabia cap dels misteris que amagaven els quadres, va descobrir el magnetisme de l’art. Després va venir ell, que era tan viatger, i amb ell sempre visitaven els museus de les ciutats, i ell era de comprar els llibres al sortir, i d’estudiar-se les peces i explicar-les com si els hagués escrit ell, tots aquells llibres, i mira que era pesat, però quan va morir, la dona va tornar al museu, el seu museu, se’n va comprar el llibre i va estudiar-ne les obres, i no ho havia fet mai, això, però fent-ho se l’imaginava a ell fent-li notar aquell detall inadvertit, assenyalant la fotografia del llibre, o recordant el quadre, dibuixant la silueta dels personatges en l’aire, com si els estigués veient, i aleshores somreia una mica, però també recordava com de pesat, n’era, que ho era molt amb aquestes coses. S’hauria llegit el llibre de dalt a baix per soprendre-la amb alguna dada fascinant que desconeixia. No li ho va deixar fer mai. Aquell museu era seu, un racó íntim de la seva joventut que no volia pervertir. Si el visitava, ho feia sola. No hi va portar la nena, ni les seves nenes, i per descomptat que no hi va anar amb ell. El visitaven per separat, de tant en tant, informant l’altre de l’exposició que hi havien estrenat aquella setmana o aquell mes.


Ara hi torna en una llitera. Aquesta vegada, l’infermer no pregunta. Quan considera que ja ha passat prou estona, torna a empènyer displicent i es desplacen cap al següent quadre. En el fons, la dona no té ni veu ni vot, en aquest assumpte. Ha estat idea seva, sí, però ha hagut d’insistir molt. Quan finalment ha aconseguit que la hi portessin, les precaucions de la doctora han estat molt estrictes: en una llitera, no més d’una hora, degudament acompanyada. I és que d’infermers n’hi ha quatre. Un l’arrossega, els altres tres, dues noies i un noi joves, van més enrere, assegurant-se que tot vagi segons el pla. Duen els uniformes de l’hospital, tots iguals, i també hi és la seva filla, sort que la té a ella a prop. Semblen un circ ambulant per al gaudi dels visitants. N’ha enxampat dos que feien fotografies d’amagat, d’altres que han avisat als acompanyants perquè no es perdessin el moment en què passaven a la vora. Així no es visita un museu, pensa la dona, i conclou que ha estat un error. Havia pensat en el què, no havia pensat en el com. “Vull tornar a l’hospital”, li diu a la filla. Ella li ho retreu, encara els falta un pis, encara falta aquell quadre i aquell altre. La dona hi insisteix i la filla no li demana explicacions. Ordena a l’infermer que la baixin al vestíbul i tornin a pujar-la a l’ambulància que l’ha dut fins aquí. La malaltia és terminal. L’única certesa que ha tingut en tota la vida. No és l’ambient el que s’ha enrarit, és la vida. La urgència de les coses les tapa amb una capa de frustració. No es pot badar quan no et queda temps. És l’art, doncs, una cura contra la mortalitat? La resposta ja no la pot tenir ella, pensa, perquè ja compta amb la certesa de la mort. Però els altres, ai els altres, potser ells es troben immortals, badant pels passadissos de parquet, almenys una estona, sense saber si ells també moriran algun dia. Ella ja ho sap. En enfilar-la a l’ambulància, la filla li deixa anar la mà i s’acomiada. “Ens veiem a l’hospital”, li diu i li envia un petó amb la mà. Després es tanca la porta d’un cop sec i, per uns segons, potser per un descuit, l’interior queda fosc i l’assalta la por. És una por que és un eco que retorna. En obrir-se els llums, l’ambulància ja ha arrencat i la remor del motor se sent de fons. La conversa en veu baixa d’una de les joves amb l’infermer no va de res concret, és banal, d’una vida sense urgències. I també de fons, el pip-pip de la màquina d’hospital, seguint els batecs del seu cor, que també batega, encara. Pip-pip, pip-pip, pip-pip.