La hipocresia

A molts els agradava fardar que en sabien molt, d’òpera, i que havien vist moltes vegades aquesta o aquella altra de Verdi. Jo no en tenia ni idea però, en un sopar, em vaig deixar convèncer. Em van portar a veure La Traviatta. La veritat? Em va encantar. Vaig gaudir com un nen. Però a la mitja part, seguien amb la cançoneta: “Aquesta versió és massa presumptuosa”, “jo crec que és fidel a l’original però ben adaptat als temps actuals”, “bla, bla, bla”. Se me’n refotia. Estava encantat.


Des d’aquella actuació, m’hi vaig anar aficionant. Vaig començar a veure les grans òperes que es representaven a la ciutat. Un dia, mentre feia el dinar, calculava quina seria la pròxima òpera en cartell i em vaig adonar que em sabia la programació de tota la temporada a les sales de la ciutat. Va ser llavors quan vaig decidir començar a buscar què s’hi bullia als grans teatres de tot Europa i a partir de llavors segueixo les grans representacions que es fan a Europa. Alguna vegada, fora d’Europa també. Podria dir que m’he tornat un expert. Al cap i a li fi, porto més de cinc-centes representacions, moltes d’elles, diferents versions d’una mateixa obra.


D’aquella vegada que vaig anar a veure La Traviatta n’han passat vint-i-cinc anys. D’aquell grup d’amics amb qui hi vaig anar n’he anat perdent la pista. Però l’altre dia un d’ells em va trobar per Facebook i va dir de quedar altre cop. A mi em feia una mandra terrible però l’amic en concret en tenia moltes ganes i va organitzar un esdeveniment amb la resta de companys. Tothom molt efusiu amb les abraçades abans de sopar, però de seguida van treure l’òpera, donant per sabut que era el tema que tothom dominava. “He vist el bodrio que han fet amb les Noces”. Em vaig quedar perplex, l’havia vist unes deu vegades en versions de tota mena i, probablement, aquella n’era la millor versió, subtil en l’adaptació postmoderna, sense renunciar a l’expressivitat de Mozart. Evidentment, no tenia ganes d’anar de sobrat. “Per ser una òpera tan sobrevalorada, s’ha de dir que han fet una peça prou passable”, va dir un altre. Em van demanar l’opinió, segurament des de la ingenuïtat sobre els meus coneixements. La veritat? Immillorable, intensa. “Pst, tampoc no estava tan malament”.