La classe dominant a "Vidas secas"



“Paliza del gobierno no es deshonra[1]” els diu Fabiano als presos que l’acompanyen en el seu captiveri. La crítica social de l’obra Vidas secas, de Graciliano Ramos (1898-1953) es podria resumir amb aquesta expressió tacada de ràbia que surt de l’ànima del protagonista de la seva novel·la més reconeguda, publicada l’any 1938.


La crítica al sistema de Brasil, però, sol ser més implícita, camuflada en les desventures que viu la família desemparada protagonista, comandada pel cap de família, Fabiano, la seva dona, la senyora Victoria, els dos fills i la gossa. La novel·la esdevé un clam a favor d’aquests desemparats que no formen part de la classe dominant, representada pel govern autoritari.


Si ens centrem en aquest conflicte social que presenta la novel·la, ens hem de posar en el punt de vista de Fabiano, qui, alhora, és el punt de vista intern del narrador en tercera persona. Fabiano és l’encarnació de la classe oprimida. Monasterios el defineix com “un animal capaz de sortear circunstancias espantosas y permanecer todavía íntegro[2]”. L’altra part del conflicte es pot representar amb diferents personatges, però considero que el personatge del soldat groc adopta el rol de l’autoritat en ser el personatge amb qui xoca directament Fabiano.


El punt de vista intern de Fabiano ens permet veure l’evolució del seu pensament i actuació respecte l’autoritat. Quan és empresonat injustament pel soldat groc, Fabiano comença a elaborar la idea que, si el govern és representat per gent que comet injustícies, aquesta pot ser la causa que gent justa com ell pateixin penúries. El seu pensament és el de la ideologia revolucionaria de què parla Darcy Ribeiro: “els esclaus que combaten contra l’esclavitud, els camperols contra el latifundi, els assalariats contra l’explotació patronal[3]”. Però la reflexió no es posa de manifest fins més endavant, quan Fabiano s’emborratxa i els deixa anar un ‘¡Manada de perros!’, un fet rellevant sobretot per l’escassetat de discurs parlat dels personatges de la classe subalterna. Alfredo Bosi comenta que el llenguatge de Graciliano està basat en l’“economia verbal, la preferència otorgada al nom de les coses i a l’escàs ús d’adjectius[4]”. Així, l’articulació d’un discurs revolucionari en veu alta és un punt d’inflexió, perquè és la declaració de guerra contra la classe opressora, la posada en marxa de la rebel·lió dels pobres, Fabiano és la seva veu desesperada.


Com no podia ser d’una altra manera, aquesta guerra se’ns acaba presentant quan, al final, Fabiano i el soldat groc s’enfronten. El fet que Fabiano redimeixi el soldat i no el mati quan en té l’ocasió és la manera amb què Graciliano ens fa veure que, mentre que qui té el poder, oprimeix a qui no el té; aquest últim és capaç de raonar i, per tant, actuar de forma més justa. De tota manera, la classe dominant és qui segueix actuant sobre l’altra. Tal i com expressa Campos Reis, “não importa que esteja correta a aritmética de sinha Vitória, no momento do acerto de contas: ao dono da terra pertence arbitrar sobre o certo e o errado[5]”.


L’agudesa de Graciliano és la de presentar aquest conflicte a través de la novel·la utilitzant recursos literaris i lingüístics enlloc de deixar anar el discurs pamfletari. Així, el llenguatge sec, erm, amb què Graciliano descriu els esdeveniments no és gratuït, és equivalent a la manera de veure el món dels oprimits, i en concret de Fabiano. Com no ho és el complex món interior dels seus pensaments que no esdevenen paraules.


Referències

[1] Vidas secas, p. 29
[2] MONASTERIOS, F. J., ‘Vidas secas de Graciliano Ramos: Una visión del proletariado’. Letras, 2008, vol. 51, núm. 80, 241-261, p. 251
[3] RIBEIRO, D. Los brasileños: Teoría del Brasil. México: Siglo XXI Editores, 1975, p. 88
[4] BOSI, A. História concisa da literatura brasilera. São Paulo, Brasil: Cultrix, 2006, p. 404
[5] CAMPOS REIS, Z. ‘Temposfuturos: Vidas secas, de Graciliano Ramos’. Estudos Avançados, 2012, vol. 26, núm. 76, 187-208, p. 197