L'instint


Declaració prestada a Barcelona el dia vint-i-cinc de novembre de mil nou-cents noranta-tres, per l’acusat Gabi Dacheux, de nacionalitat francesa, nascut a Tolouse el dia 3 de febrer de 1962.


JUTGE: Reprenem el judici per la causa de l’assassinat de Daniel Ros arran de l’aparició d’aquesta prova inculpatòria per a Gabi Dacheux, de qui se l’acusa del segrest, tortura i assassinat de Daniel Ros entre els dies 11 i 15 de març de 1.993. Abans de res, senyor Dacheux, com es declara dels càrrecs que se li imputen?


GD: Innocent de tots els càrrecs.


JUTGE: Per la meva part, ja he acabat. Senyor Fiscal, quan vulgui.


FISCAL: Amb la vènia, Senyoria. Senyor Dacheux, coneixia el senyor Daniel Ros?


GD: Sí.


FISCAL: Em pot explicar de què?


GD: Ell coneixia la meva dona del centre espiritual de no sé què a on anaven. Me’n parlava sovint, d’ell i d’aquell lloc estrany. Potser vam coincidir alguna vegada, però no ho recordo.


FISCAL: Senyor Dacheux, miri al projector, si us plau. Reconeix el document que es projecta?


GD: No.


FISCAL: Em podria identificar el seu autor per la cal·ligrafia a llapis?


GD: No.


FISCAL: Tots vostès tenen el document al foli 244 de la peça principal. Al primer paràgraf es fa constar: “Gabi! Gabi, amic meu! T’ho agraeixo, de veritat que t’agraeixo de tot cor que m’hagis deixat aquests fulls i un llapis”. Es sent al·ludit per l’autor d’aquest text?


GD: No sé d’on ha sortit això, però no.


FISCAL: Em sembla que és bastant clar. Les proves cal·ligràfiques han demostrat que es tracta de Daniel Ros i en el text es dirigeix explícitament a algú anomenat Gabi. És vostè?


GD: Ja li ho he dit. No sé quin document és, aquest, i no em sento al·ludit.


JUTGE: Senyor Fiscal, l’acusat ja l’hi ha contestat. Si us plau, procedeixi.


FISCAL: Sí, Senyoria. Però, si em permet, la prova és prou definitiva. Si segueixen, més avall, poden llegir el següent fragment: “...comencen a fallar-me les forces, en aquest pou”. I més avall: “...amb prou feines em puc aixecar i fer una passa, però gairebé no tinc forces ni per això”. Senyor Dacheux, a la masia de Casanova, la segona residència de vostè i la seva dona des de fa més de deu anys, hi ha un pou que coincideix amb les característiques que es descriuen en el text.


GD: Tots els pous són iguals.


FISCAL: Senyoria, encara no havia formulat la pregunta.


JUTGE: Procedeixi, procedeixi. Però formuli la pregunta d’una vegada.


FISCAL: Senyor Dacheux, vostè va tenir segrestat a Daniel Ros dins un pou en unes condicions infrahumanes?


GD: No.


FISCAL: Senyor Dacheux, durant els dies 11 i 15 de març, on era?


GD: Ho he contestat moltes vegades, era de viatge a Estats Units.


FISCAL: Amb la vènia, Senyoria, llegiré el document trobat als arxius de Casanova. “Gabi! Gabi, amic meu! T’ho agraeixo, de veritat que t’agraeixo de tot cor que m’hagis deixat aquests fulls i un llapis. No sé per què ho has fet, ni per què ara, però sé que no val la pena preguntar-s’ho; no m’ho respondràs. No vols parlar amb mi. No passa res. Ho entenc. Estàs dolgut, o enfadat. Però si parlessis amb mi, si m’escoltessis, ho entendries tot. Si aquests fulls són la meva oportunitat per a convènce’t, ho intentaré. Invertiré cada espai d’aquests fulls per explicar-te perquè crec que t’equivoques.


»Vull que ho entenguis, de debò, si fóssim capaços de connectar d’alguna manera, aleshores, sí, aleshores entendria la teva postura, assumiria les conseqüències, però crec que et precipites. No sóc una mala persona. No he actuat malament, encara que t’ho sembli. L’univers ens ha lliurat a aquesta existència insubstancial, sense cap fi, i estem tan perduts, jo ho estic, i segur que tu també. Et deus plantejar contínuament si el que m’estàs fent és correcte, si fas el que toca. Però el que toca per què? Quin és el fi? No n’hi ha cap, Gabi. Quants discursos, quanta fe, però només són paraules. Fem les coses bé, les fem malament, les tornem a fer bé, i la tornem a cagar, i aquí no hi ha conseqüències. Seguim existint, com si no passés res. I moren dictadors infames, però també moren nens de fam i no hi ha cap religió que li pugui donar sentit, a tot això. Ho tenim davant dels nostres ulls, ho assumim, ens n’oblidem, i seguim amb la nostra puta vida fins que un dia morirem. Aquesta és l’única certesa, que la nostra és una existència amb un final. Tot el que hi ha abans, no és res...”


JUTGE: Senyor Fiscal, vagi al gra. Què vol preguntar al senyor Dacheux sobre aquest document que no hagi preguntat abans?


FISCAL: Ara mateix, senyoria, però m’agradaria llegir aquesta part: “...segur que has pensat en la moral, oi, Gabi? Que bé que ens ha anat a tots, amb la moral: com que aquell fill de puta m’ha tocat els collons, tindré la consciència tranquil·la si un dia l’espero a una cantonada i li foto un tret per l’esquena. Els culpables són allà fora, fent justícia amb la moral a la mà. No ho veus? No tenen raó. Em jutjaran a mi, et jutjaran a tu, i ja tindran el veredicte abans de començar el judici. Ells ho pensen, que, en el fons, està bé que morin les males persones. Això ha creat la moral. Assenyalar qui són els bons i qui els dolents. Quina gran mentida! Digue’m una persona, una de sola, que sempre hagi tingut bones intencions, perquè ja sabem que ni amb bones intencions fas el bé.


»Encara estàs en calent, Gabi, i això significa que no has donat prou voltes a totes aquestes coses. Estàs actuant per pur instint, com un animal, per això no tinc moltes esperances que arribis a tenir el seny de seure a llegir aquests fulls, escoltar-me i intentar entendre’m. Però, per si hi ha alguna escletxa de llum en aquesta porta, intentaré fer-te arribar un missatge: relaxa’t. Respira fons i expira unes quantes vegades. Allunya’t d’aquí uns dies i torna. Potser llavors vulguis parlar amb mi cara a cara. Però no allarguis més aquesta situació. Pots intuir que comencen a fallar-me les forces, en aquest pou. Quant fa que sóc aquí? Tres dies? L’espai és molt petit, posa’t en la meva situació, amb prou feines em puc aixecar i fer una passa, però gairebé no tinc forces ni per això. He de fer les necessitats aquí mateix, encara que començo a adonar-me que ja no en tinc més. Estic deshidratat i mort de gana...”


JUTGE: Senyor Fiscal, concreti...


FISCAL: “He intentat mantenir la llanterna que em vas donar apagada, encara que ara la necessito per escriure’t això. Però gairebé tot aquest temps l’he passat en la foscor més densa i desconcertant. En aquesta situació, com et pots imaginar, l’única cosa que he pogut ha estat meditar. M’he intentat aïllar de tots els pensaments, i tot i així no he pogut evitar de pensar en el que estàs fent, intentar posar-me en el teu cap i raonar com tu, però no en sóc capaç. No crec que hi hagi males persones, però a mi em sembla que tu sí que hi creus. Creus en el que és just i en el que és injust. I penses que el que fas amb mi deu ser just –perquè si no, no ho faries– però no entenc perquè ho penses, de veritat. No he sigut tan injust amb tu. No per a merèixer una venjança així. M’estàs aniquilant com a persona, si acabo morint així, hauré deixat enrere una existència dolorosa i insuportable, que és el pitjor que li pot passar a algú. Tothom hauria de poder morir en pau, perquè és a l’única cosa a la qual aspirem, en aquesta existència buida. Però el que et vull dir és que la mort no em fa por. Sóc immune al seu verí. Sé que moriré en pau perquè ja li he guanyat la partida del dolor. No em pots treure això. La Laura era molt capaç d’aconseguir-ho. Quan la vaig conèixer no era feliç, t’ho he de dir, Havel. No estava en harmonia amb la seva naturalesa. Va aprendre a meditar de debò, a escoltar el seu interior i a exposar-se als verins de la seva ment. Va ser molt forta, assumint aquesta responsabilitat, però jo vaig veure com canviava. Vaig notar com tornava a connectar amb la seva autèntica naturalesa i es sostreia dels verins de la seva desconnexió. Potser no t’agradarà sentir-ho, però amb mi va aconseguir una felicitat plena, una felicitat que mai no hauria imaginat. No ho entendràs mai. Començo a pensar que aquestes paraules...”


GD: Prou!


JUTGE: Senyor Dacheux? Vol dir alguna cosa?


GD: D’acord, sí. Sí. Jo li vaig donar els fulls perquè escrivís tot aquest munt de merda.


FISCAL: Repeteixo, senyor Dacheux, vostè va tenir segrestat el senyor Daniel Ros dins un pou en unes condicions infrahumanes?


GD: Sí, collons. Però segueixi llegint i entendrà com vostè hauria fet el mateix.


FISCAL: Senyor Dacheux. Es declara culpable del segrest, tortura i assassinat de Daniel Ros entre els dies 11 i 15 de març de 1.993?


GD: Sí, merda, sí! El fill de puta s’ho tenia ben merescut. Es va presentar a casa meva després de matar a la meva dona i encara em volia convèncer que havia estat l’univers o alguna altra merda espiritual seva.


FISCAL: Com va matar a Daniel Ros, senyor Dacheux?


GD: El vaig deixar morir dins el pou. Que es podrís, el malparit. Després el vaig llençar al riu. Per això el van trobar allà baix. Potser vaig ser poc hàbil, no m’importava. Estava cabrejat. Merda, és que jo estimava la Laura, sabeu? No entenia per què s’havia distanciat de mi d’aquella manera. Llavors vaig entendre que havia estat ell i totes aquestes idees estúpides que li ficava al cap. Potser jo no era el millor marit del món, però és que aquell imbècil la va matar. La va matar!


FISCAL: Quan va llegir els fulls que va escriure Ros?


GD: Quan el vaig treure del pou, al cap d’uns dies. Llegir aquesta merda només em va confirmar que havia actuat correctament.


FISCAL: Per què li va donar els fulls i el llapis?


GD: Per saber què va pensava abans de morir! Volia notar la seva ràbia cap a mi. La impotència per aconseguir la meva compassió. Volia que sentís dolor, com el que em va fer sentir a mi.


FISCAL: No tinc més preguntes, Senyoria.


JUTGE: El jurat popular es reunirà i emetrà un veredicte en les pròximes hores, de moment...


GD: Acabi, si us plau! Senyor Fiscal! Només li demano això. Acabi de llegir la carta. Li ho prego.


FISCAL: Amb la vènia, Senyoria...


JUTGE: Endavant.


FISCAL: “Començo a pensar que aquestes paraules no només no m’ajudaran sinó que potser seran la meva sentència de mort. I si han de servir com un testament improvisat, et diré que no tinc res. Que no deixo res a ningú. L’única cosa que conservo es perdrà amb mi: la meva naturalesa. La Laura em va ajudar a aconseguir-la. Ara noto la meva connexió amb la terra. No entendràs mai la importància d’aquells sucs. Ella va ser qui va insistir a fer la prova, i jo pensava que n’era capaç. Aquells sucs eren el suc de la vida, el nèctar de la nostra autèntica naturalesa, només si ingeríem voluntàriament el verí, podíem desenvolupar-ne la immunitat i accedir a l’energia vital que contenien. Jo ho vaig aconseguir. Ella no. Però no em culpis a mi. Ningú en té la culpa i no demanaré perdó per això. No et considero un monstre, Gabi. Et comprenc. Crec que sento compassió per tu. No em consideris un monstre a mi. Potser ja és massa tard i em moriré aquí dins abans que llegeixis això. Em sento feble. Gabi, si us plau, escolta’m, d’acord? És l’últim que et demano. Necessito que em comprenguis tu a mi. Ho faràs? Llegiràs aquesta carta? He de parar. No volia morir així. Em costa pensar amb claredat. Ara callaré, i deixaré oberta aquesta escletxa. Et toca a tu venir a buscar-me. Sé que no ho faràs, però m’he de donar aquesta esperança. Mentrestant, esperaré, esperaré, esperaré, en silenci”.


JUTGE: Hem acabat. S’aixeca la sessió.


FI DEL DOCUMENT #87