L'antisemitisme segons Adorno



Si atenem al pensament de Theodor W. Adorno (Frankfurt, 1903-Suïssa, 1969) respecte a l’antisemitisme ens hem de situar en l’obra Dialèctica de la Il·lustració. Fragments filosòfics[1] (1944), escrita durant l’exili a Los Angeles, Califòrnia, juntament amb el seu col·lega Max Horkheimer[2]. Tots dos van formar part de l’Escola de Frankfurt i del sistema teòric de la Teoria Crítica.


La contemporaneïtat d’aquesta obra amb la catàstrofe del poble jueu a Europa durant Segona Guerra Mundial amb el nacionalsocialisme al poder d’Alemanya té un pes fonamental en la tesi d’Adorno sobre l’ antisemitisme en la Modernitat. Val a dir que la tragèdia d’Auschwitz és el pilar al voltant del qual gira tot el seu pensament, ja fos durant el temps anterior, en què els diàlegs amb W. Benjamin –crítics amb la Modernitat idealista i cega del present catastròfic– que són anticipatoris (o avisadors del foc); com en els mateixos anys, temps en què escriu la DI; i, en la seva posteritat, amb l’aparició de la Dialèctica Negativa (1966), les reedicions de la DI (1947 i 1966) i altres obres.


Em proposo analitzar la visió i reflexió d’Adorno sobre l’antisemitisme a la DI i contrastar-la amb el pensament d’autors més recents sobre la qüestió. A T. W. Adorno. Pensar contra la barbarie (2004), José Antonio Zamora raona que el pensador no es refereix amb freqüència a Auschwitz però que «tota la seva immensa obra està escrita des de la ruptura del procés històric que va significar aquella catàstrofe[3]». Zamora explica que la motivació de la seva obra es troba en una culpa aliena carregada en el seu pensament; en una responsabilitat, vergonya i dol irreparable davant les víctimes; i en una esperança necessària per a elles, que l’han perdut.


A raó de la gairebé total implicació del poble jueu en la tragèdia, la reflexió posterior a Auschwitz està intrínsecament vinculada amb l’antisemitisme. Amb la DI, Adorno obra, doncs, una porta sobre un tema poc tractat abans de la Segona Guerra Mundial i que, a partir de la seva obra –publicada el 1947, tres anys després d’haver-la escrit-, s’integrarà dins la filosofia i la cultura gràcies a veus com les dels testimonis Paul Celan, Jean Améry, Primo Levi, Bruno Bettelheim o Jorge Semprún, que relataran les seves experiències als camps d’extermini; o, a nivell teòric, a partir de pensadors com Zygmunt Bauman amb l’obra Modernidad y Holocausto (1989), o el grup de Filosofia després de l’Holocaust, del qual se’n deriven les més recents obres de Reyes Mate La herencia del olvido (2008) o Tratado de la injusticia (2011).


La DI recull fragments diversos del pensament dels seus autors. La tesi principal, però, es troba al primer capítol, Concepte d’Il·lustració, en el qual es fa palès el títol de l’obra en situar en un diàleg la Il·lustració amb el present de l’obra; la Modernitat. Les tesis sobre l’antisemitisme a DI es recullen en el capítol Elements de l’antisemitisme. Límits de la Il·lustració, en què s’apliquen les conclusions extretes del diàleg entre Il·lustració i Modernitat a la història i el present de l’antisemitisme. Aquest bloc està dividit en set apartats, els sis primers dels quals es van escriure el 1944; i l’últim va ser escrit per la publicació de l’obra el 1947.


La màxima voluntat d’Adorno amb la seva reflexió és impedir que l’horror d’Auschwitz es torni a repetir. I perquè sigui així Adorno insisteix –amb gran actualitat– de la necessitat d’entendre aquella tragèdia no com un episodi aïllat, un tumor extirpat en el procés civilitzador il·lustrat, sinó com la seva conseqüència definitiva. Entendre que el mal que es va causar seria impensable avui en dia és una idea errònia fruit de la ignorància col·lectiva sobre el poder que el progrés civilitzador projecta sobre els individus. Estudiar les reflexions d’Adorno té la mateixa importància ara que en el moment en què van ser publicades, encara amb tantes ferides obertes i sense una perspectiva temporal tant posterior com la que ens proporciona el nostre temps, perquè el passat no està tancat de la mateixa manera que, com es va demostrar, la Modernitat no està desvinculada de la barbàrie. De fet, aquesta forma de barbàrie concreta, l’Holocaust, és específicament moderna.



Aproximació a la ‘Dialèctica de la Il·lustració’

Adorno, a DI, es refereix poques vegades a l’Holocaust directament. La tesi principal de l’obra gira al voltant de l’herència de la Il·lustració a la Modernitat. Si parlem sobre la qüestió de l’antisemitisme, Adorno expressa les seves idees des d’una perspectiva molt general, històrica, però conscientment moderna i contemporània de la tragèdia d’Auschwitz. Mate cita l’imperatiu categòric per a tots els homes que formula Adorno: «orientar el seu pensament i la seva acció de tal manera que Auschwitz no es repeteixi, que no torni a produir-se res de semblant[4]» i aclareix que Adorno no parla de memòria sinó de pensament i d’acció. El pensador busca respostes sociològiques, psicològiques, històriques, econòmiques, polítiques, religioses, etc. a l’antisemitisme modern, emmarcat en els fets de la Segona Guerra Mundial, a partir de la història.


En efecte, els jueus han estat l’ase dels cops, al llarg de la història, a raó de causes molt diverses. El que va representar Auschwitz va ser l’expressió més extrema, grandiloqüent i cruel d’una pràctica que s’ha realitzat des dels orígens de la civilització quan s’han buscat culpables a les desgràcies. En els camps d’extermini l’antisemitisme va esdevenir una pura praxis instrumental indiferent a l’individualitat de les víctimes, que eren un mer objecte abstracte de destrucció. Aquest fet és el que determina l’Holocaust com una expressió d’antisemitisme nova, basada en les lleis del mètode empíric, el treball i la racionalitat. Però que, com expressa Bauman, representa «l’espectacular culminació d’una secular història de ressentiment religiós, econòmic, cultural i nacional cap als jueus[5]». La paradoxa és clara: ¿com una civilització que vetlla per una utopia de raó i llibertat genera des de si mateixa la voluntat d’aniquilació? ¿Perquè la humanitat, enlloc d’assolir un estat veritablement humà, s’enfonsa en una nova forma de barbàrie? Adorno troba la resposta en el propi model de l’Il·lustració.



La il·lustració: bressol de la barbàrie moderna

«La Il·lustració es relaciona amb les coses com el dictador amb els homes. Aquest els coneix en la mesura en què els pot manipular» Dialèctica de la Il·lustració

A la DI, Adorno descriu la Il·lustració com un procés totalitari a causa de la seva naturalesa dominadora. En referència a aquesta qüestió, Mate ens recorda la reflexió de Walter Benjamin: «¿en què es diferencia el progrés del feixisme si l’un i l’altre accepten sense dubtar sacrificar l’home a una idea o a un projecte?[6]» Si parlem de la tesi sobre l’antisemitisme a l’obra, hem de començar per entendre el pensament de fons que es planteja sobre la Il·lustració, perquè és de la ideologia il·lustrada on neix l’antisemitisme modern, fruit de la unió dels antisemites feixistes; amb el fracàs del liberalisme burgès, que troba la impossibilitat de la utopia il·lustrada en la diferència dels jueus.


La voluntat de la Il·lustració és alliberar els homes de la por a la natura, a allò estrany. Aquesta por la combat amb la raó, motiu pel qual l’home modern es creu lliure quan ja no hi ha res desconegut per a ell. Tot allò que queda fora del seu coneixement és la font de la por. Per això combat la possibilitat del retorn del mite, del temps en què el món no s’explicava per la raó i el subjecte es projectava a la naturalesa (i no al revés). I ho fa a partir de la seguretat del coneixement. Però aquest és un coneixement prèviament pensat en la seva totalitat, amb una veritat matemàtica unitària, racional i universal que redueix tot allò que existeix en formalisme lògic, en submissió racional. La natura sotmesa a l’home, segons l’ideal burgès, amb l’home com a centre i dominador de totes les coses. Però aquest pensament té una essència violenta: el coneixement de l’objecte es troba en el seu domini. I tot domini, tot poder de submissió, és violent. I en aquest aparent horitzó de raó, treball i progrés s’hi expandeix aquesta violència que esdevindrà l’origen de la tragèdia.


La Història es planteja, lluny del destí mitològic i de l’etern retorn, com un camí cap a la utopia universal, en què el coneixement objectiu de tot aniquila el temor. Aquest coneixement només és possible en aquelles coses que poden reduir-se a la unitat, integrades en un sistema del qual s’hi deriva tot. Aquest pensament racionalista i empirista s’aplica també a la humanitat, que esdevé una unitat universal sense diferències. El concepte és l’instrument que empra la Il·lustració per situar les coses en un espai on es pot aferrar. El coneixement objectiu de les coses, doncs, manté una distància entre el subjecte que les pensa i les coses en sí mateixes. Adorno ho interpreta com una ruptura entre subjecte i objecte que esdevé l’índex de la pròpia falsedat. De tota manera, l’objectiu del saber deixa de trobar-se en la felicitat del coneixement sinó al capital. A l’economia financera burgesa de l’explotació del treball dels altres.



L’antisemitisme burgès liberal

La Il·lustració va representar l’eclosió de l’esperit burgès a totes les esferes de la socitetat. La identitat moderna es basava en la llibertat i igualtat de tots els individus de la ciutadania per un fi d’universalitat sense diferències. Una de les tesis d’Adorno sobre les causes de l’Holocaust es basa en l’encaix dels jueus dins aquesta nova mentalitat d’identitat. Durant el segle XIX, els jueus van ser assenyalats per la societat burgesa liberal com l’índex de veracitat de la identitat moderna.


Històricament, els jueus sempre havien estat un poble sense pàtria, que convivien amb la societat sense formar-ne part, essent sempre el diferent entre els iguals. L’historiador Raoul Hiberg, en boca de Mate, descriu l’antisemitisme a la història com un procés de tres fases basades en tres pronuncies que s’han fet als jueus. La primera: ‘no podeu viure entre nosaltres com a jueus’, remet a la pronúncia cristiana del segle IV; la segona: ‘no podeu viure entre nosaltres’, ens porta a l’expulsió dels jueus d’Espanya el 1492; i la tercera, ja dins la modernitat: ‘no podeu viure’ la pronuncien els nazis[7]. Ens preguntem: ¿perquè la promesa de llibertat de la societat moderna pels jueus, enlloc d’haver portat a un reconeixement de la seva diferència, va conduir a l’intent del seu extermini a Auschwitz?


Bauman explica que Alemanya, abans de l’adveniment del nazisme, no era un país antisemita, sinó d’igualtat i tolerància, que acollia als jueus inclús amb més hospitalitat que altres països europeus[8]. No hi havia un ressentiment judeofòbic generalitzat ni profund. Un dels factors que va fer possible l’Holocaust, però, va ser la indiferència generalitzada, personificada en la figura del burgès liberal que va mirar cap a una altra banda arran del fracàs de l’emancipació jueva. Aquesta representava la seva anhelada igualtat jurídica i la seva integració social plena dins la societat. Tots serien individus alliberats dels seus vincles socials, econòmics, religiosos i culturals. Aquesta mentalitat de pensar en gran (enlloc de pensar l’home real construïm un subjecte transcendental –la humanitat- que seria el subjecte real dels drets humans) és, segons Mate, una forma de violència política[9]. El preu que havien de pagar els jueus era la dissolució de la seva identitat jueva. El seu tracte d’igual passava per destruir el jueu i conservar l’ésser humà, en qualitat de subjecte abstracte universal de drets humans i civils, emancipat del passat i lliure per actuar. El jueu emancipat representava el triomf dels ideals burgesos. Aquesta igualtat va permetre a alguns jueus assolir professions liberals –com el periodisme o el món acadèmic- dins la societat burgesa, que els antisemites ja la titllaven de jueva. L’exigència d’aquesta igualtat formal, però, responia a una pretensió d’universalitat que va ser frustrada per la pròpia impossibilitat en la seva constitució.


La tesi liberal antisemita es basava en el fet que els jueus formen un grup de mentalitat i tradició religiosa pròpia, aïllat de nacions i races. Els burgesos liberals, que pressuposaven la unitat dels homes, es sentien impotents davant l’existència i l’aspecte dels jueus, que no s’adaptaven i comprometien, així, la universalitat existent. Els jueus inadaptats representaven allò diferent i carregaven la culpa d’impedir l’universal. Obstinats a mantenir el seu model de vida arcaic, endarrerit, van esdevenir els enemics de la societat avançada i liberal. Però, alhora, els jueus liberals que van assimilar la seva integració representaven un record permanent de la diferència, al qual s’hi sumava el rebuig davant la infidelitat a les pròpies arrels, fet que era font de sospita en considerar-se traïdors en potència que renuncien a la seva identitat anterior en favor d’avantatges.


Hegel ja explicava que la Modernitat és una secularització del cristianisme: ser modern suposava renunciar a les pròpies arrels jueves[10]. Malgrat tot, Mate ens presenta aquest atzucac: si el jueu només pot ser modern en la mesura en què deixa de ser jueu –per assimilació cultural en una societat post-cristiana-, el jueu no pot ser modern, perquè no pot abandonar mai la pròpia naturalesa de ser jueu de naixement. I això el converteix en algú de qui sempre es sospita[11]. El jueu és el diferent. Malgrat que la causa de la frustració permanent de l’ideal il·lustrat fos l’utopia d’universalitat en ella mateixa, la societat liberal burgesa es va trobar tot d’una amb un vincle amb l’agressivitat oberta i violenta dels feixistes: el jueu era un problema.



L’antisemistisme feixista 

«No existeix l’antisemitisme genuí, els antisemites de naixement» Dialèctica de la Il·lustració

L’antisemitisme feixista es mou per un idealisme ideològic de salvació de família, pàtria i humanitat. L’impuls aniquila la racionalitat: l’acció esdevé fi en ella mateixa i emmascara la pròpia carència de finalitat. Es basa en judicis fantasiosos i  racistes sobre els delictes dels jueus: infanticidis, excessos sàdics, enverinament del poble i conjures internacionals. El judici antisemita ha estat sempre indici d’estereotip mental, però amb el nazisme només va quedar l’estereotip. L’estereotip creat dels jueus era el d’uns senyors que, des de l’ombra, encoberts per la societat burgesa, tenien el domini de l’universal i de les lleis. Bauman explica que, pels antisemites, el jueu conceptual encarnava, no una alternativa a l’ordre, sinó la falta d’ordre: el caos i la devastació[12]. De fet, aquesta era una visió moderna, fruit de l’aparició de les nacions Estat, un nou sistema d’identitat en què els jueus –de nació internacional i no-nacional- va esdevenir, en conseqüència, la imatge de l’enemic interior de totes les nacions. «El món de les nacions Estat estava abominat pel buit no-nacional on es trobaven els jueus. Ells eren aquest buit[13]». El jueu presentava ambigüitat identitària en uns temps en què es buscava certesa; provocava opacitat en un món necessitat de claredat. L’enemic de les nacions es va convertir en l’enemic de l’ordre –qualsevol, antic o nou- i, sobretot, l’enemic de l’ordre desitjat.


Tota aquesta fantasia es basava en la falsa projecció. Els antisemites projectaven la imatge en els jueus no només de la seva exclusió de la civilització sinó també de la resta d’elements que, com ells, hi quedaven exclosos: tot allò estrany, sexual, animal, etc. És la projecció de tot allò que tem la civilització perquè queda fora de la raó. I, per tant, tot allò que odia. En el jueu es projecta l’odi en si mateix. D’aquesta manera, de l’interior de la civilització, de l’instint prehistòric del subjecte (que el control civilitzador no pot controlar), sorgeix l’antisemitisme com a reacció instintiva del subjecte davant la força de la natura.


Els impulsos que el subjecte no deixa passar com a propis, i que, amb tot, li pertanyen, són atribuïts a l’objecte, a la víctima potencial, al jueu. Els mateixos impulsos sexuals que el gènere humà ha reprimit van saber conservar-se i afirmar-se –tant en els individus com en els pobles- en la transformació imaginària del món ambient en un sistema diabòlic. El feixista, l’homicida cec, ha vist sempre en la seva víctima al perseguidor pel qual es veia obligat a defensar-se. Qui ha estat elegit com a enemic és ja percebut com a tal.


Però Adorno destaca que el que és patològic en l’antisemitisme no és la projecció de tot això sobre els jueus sinó l’absència de reflexió en aquesta. Quan el subjecte (antisemita) ja no està en condicions de restituir l’objecte (jueu) perd la reflexió per dues bandes. La primera: el subjecte ja no reflexa l’objecte; i la segona, deixa de reflexionar sobre si mateix i perd la capacitat de la diferència entre subjecte i objecte. D’aquesta manera, el subjecte-antisemita atribueix la pròpia ànsia de poder als altres, és a dir, a l’objecte-jueu. Atribueix desmesuradament al món extern allò que li pertany. Amb aquesta projecció incontrolada, el domini sobre l’objecte, que actuava com a mitjà, es transforma en el seu propi fi. Gràcies al domini es pot abolir la idea no veritable que el jueu és un home: el domini supera el pensament, la reflexió, i l’aboleix de forma violenta.



L’antisemitisme de les masses

D’altra banda, hi ha els oprimits. Des de la Il·lustració, els individus de classe baixa, entren per coacció en el procés civilitzador iniciat a través de les promeses del liberalisme burgès sobre una vida d’igualtat. La seva frustració davant una vida que no correspon amb les promeses de la civilització esdevé sofriment, debilitat i por. Sentiments reprimits pel propi ritme del procés, que no permet alliberar-los sota aquest domini il·lustrat. L’aparició del nacionalsocialisme es pot definir com la rebel·lió natural interna de l’impuls reprimit contra el domini. Els jueus –sempre exclosos de les posicions de poder, del domini- són l’objecte sobre el qual es carrega l’ira acumulada dels individus civilitzats per coacció. Recau en ells per la seva condició d’inadaptats a la universalitat constituïda, de no civilitzats. Els oprimits, amenaçats de ruïna econòmica, es van aferrar a l’estereotip del jueu conspirador i malvat i van trobar en l’antisemitisme un aparent horitzó de llibertat a través de la violència puntual contra els jueus. Mate explica que es buscava el culpable en el diferent, en el singular sobre el general, en el qual hi privilegiés la memòria. El jueu tenia tots els números d’assumir aquest paper: representava la diferència, la sigularitat i la memòria[14].


L’antisemitisme era, per a ells, un codi que explicava el món: personificava les causes de l’opressió -el poder dels jueus- i creava la il·lusió de tenir el poder d’eliminar-les aglutinant el poder de la comunitat. El jueu presenta aquells trets davant els quals el domini convertit en totalitari rebutja: «els trets de la felicitat sense poder, de la compensació sense treball, de la pàtria sense confins, de la religió sense mite[15]». Aquests trets estan prohibits pel domini, perquè els dominats (antisemites) aspiren secretament a ells. Però l’existència del domini depèn de l’odi dels dominats pel seu objecte de desig: la felicitat projectada en els jueus. La possibilitat de canvi de tornes, en què els dominats obtinguin la felicitat dels jueus –el seu absolut negatiu- depèn de l’acció dels dominats en la detenció i destrucció dels jueus. Als dominadors de la natura, el pensament de la felicitat sense poder és intolerable: en el domini es troba la felicitat. Malgrat que els liberals concedissin drets humans als jueus i els prometessin felicitat inclús sense concedir-los poder, les masses veuen en aquesta promesa d’universalitat una mentida per l’existència de les classes. Bauman explica que els jueus es van ficar de ple en la guerra de classes: es van convertir en l’objecte de dos antagonismes de classe –ric i pobre- cadascun dels quals tenia l’impressió que els jueus es situaven a l’altre cantó de la barricada.


La modernitat, per la majoria de la gent, va suposar la destrucció de l’ordre i la seguretat. El fet que els jueus avancessin socialment els convertia en el centre del procés destructiu de tot allò conegut, habitual i segur[16]. Però, en canvi, pels defensors de la Modernitat, veien en la tradició i cultura dels jueus un reflex de tot allò pretèrit. El creixement d’aquest sentiment d’animadversió de les masses cap als jueus va ser l’evidència que l’emancipació i el liberalisme van fracassar en l’intent generat per la Il·lustració d’aconseguir una harmonia de llibertat, igualtat i justícia per a tothom.



L'adveniment de l'inevitable

L’antisemitisme va representar el tub d’escapament de la societat burgesa, revelada com un sistema estructurat de mode antisemític des de l’origen, i va revelar les contradiccions del projecte liberal. Adorno raona que «el comportament antisemita es desencadena en situacions en què els homes encegats i provats de subjectivitat són alliberats com a subjectes[17]». És la demostració de la impotència de la reflexió, el significat i la veritat.


La DI posa de manifest la trampa de la promesa d’igualtat de la Il·lustració: no és res més que l’intent homogeneïtzador de les elits dels Estats nacionals pel control i la superioritat cultural sobre els estranys. Aquest control té el mateix origen que en el domini de la naturalesa: la por. En efecte, la Il·lustració també porta al terreny de la sociologia aquesta idea: per combatre l’estrany, el jueu, s’ha de comprendre. I per comprendre-ho, s’ha de captar, assimilar i dominar. L’antisemitisme modern troba la base en aquesta aparent llibertat i absència de domini que oferia el progrés civilitzador, que sota la seva esplendor de raó i igualtat ocultava aquest fonament de domini indirecte, mediat. Del control, del domini, és des d’on es crea el vincle entre la Il·lustració i el totalitarisme, entre el burgès i el feixista, que permet a Adorno afirmar que la Il·lustració és totalitària.


La ciència i la tècnica sustentades pel domini de la natura imposen una coacció destructiva que evoca a la barbàrie, no com allò diferent, com a l’altre de la Modernitat, sinó com el seu propi nucli. De manera que allò que la Il·lustració pretenia deixar enrere de la civilització se’ns revela amb violència com l’essència del nou ordre social: la civilització, en el seu fracàs, esdevé el ressorgiment d’allò arcaic, de l’antisemitisme en la seva puresa. La Il·lustració, la raó moderna, que pretenia eliminar qualsevol vestigi del mite, esdevé ella mateixa mite.


Com hem vist, l’Holocaust és en bona part la repetició d’un ritual antisemític de la civilització (ja sigui amb pogroms, expulsions, matances, etc.), que sempre ha projectat en els jueus els seus mals. D’aquest actuar baix, reaccionari, en què no hi ha lloc per a la reflexió, és d’on neix l’essència dels totalitarismes i, d’aquí, l’antisemitisme fanàtic i feixista. Però la singularitat de l’Holocaust impedeix que es pugui tractar com un cas més d’antisemitisme històric. La pròpia constitució de la civilització moderna va causar l’increment de l’antisemitisme en les classes oprimides que van patir la frustració del projecte il·lustrat d’igualtat i van veure una solució immediata a la seva desgràcia amb el nacionalsocialisme; com també la indiferència de la societat liberal burgesa, que veia en els jueus un impediment en la seva voluntat d’universalitat. «Indiferència i crim són el mateix[18]», deia Edelmann. El cúmul d’antisemitisme directe o indirecte a totes les esferes de la societat va crear les condicions socials necessàries que ho van fer possible i, alhora, singular i irrepetible.


Però d’altra banda, la Il·lustració també va ser essencial en el fet que l’execució del genocidi fos d’una escala tan desorbitada sense afectar a la consciència moral dels seus executors. La praxis de l’extermini. D’una aniquilació tant dolorosa i injusta se’n va fer un problema purament tècnic i organitzatiu. Mate explica que la fàbrica de la mort va poder funcionar perquè es va activar la complicitat entre criminalitat i normalitat[19]: la fabricació de la mort es va reduir a una gestió administrativa, com la de qualsevol altre sistema de producció. Auschwitz no es va poder pensar abans que es produís, almenys no en les dimensions que va ser: va superar qualsevol auguri.


Una de les singularitats del mal de l’Holocaust va ser l’oblit, el fet de no deixar cap rastre, i en gran part ho va aconseguir. Auschwitz és injustificable en sentit moral, evidentment. Però Mate destaca que també ho és en sentit cognitiu: no hi ha manera d’identificar les causes que expliquin racionalment el que va passar. Mate argumenta que, seguint l’imperatiu categòric d’Adorno, hem de deixar de pensar en les causes que ho van provocar i centrar-nos en allò que va passar. Reflexionar sobre els fets i vetllar perquè no es repeteixin. Tal i com proposava Adorno, pensar després d’Auschwitz passa per entendre que el condicionant de tota veritat és el sofriment. Fins llavors, el saber occidental no havia donat importància al sofriment. Els nascuts després d’Auschwitz estem obligats a prendre el sofriment com a objecte de pensament.


L’Holocaust va ser la màxima expressió de l’antisemitisme, però no la darrera. A través de la DI, Adorno llança un crit d’alerta sobre la civilització: la pròpia Modernitat és la font de la barbàrie i l’antisemitisme obert que li va fer arribar a aquesta conclusió pot repetir-se si no anem amb peus de plom. Mate ho il·lustra d’aquesta manera: «l’antisemitisme és com la tuberculosi: pensàvem que era una malaltia pròpia d’un passat miserable i veiem amb estupefacció que brota ara altre cop en el si d’una societat ben modernitzada[20]».


Referències

[1] D’ara en endavant, DI.
[2] Malgrat que l’autoria de l’obra és compartida, ens referirem a l’autor en la persona d’Adorno, per raons pràctiques i de relació amb la resta d’obres que tracto aquí.
[3] Pensar contra la barbarie, p. 14
[4] La herencia del olvido, p. 111
[5] Modernidad y Holocausto, p. 55
[6] La herencia del olvido, p. 138
[7] La herencia del olvido, p. 112
[8] Modernidad y Holocausto, p. 58
[9] La herencia del olvido, p. 114
[10] Íbíd., p. 193
[11] Íbíd., p. 140
[12] Modernidad y Holocausto, p. 62
[13] Íbíd., p. 75
[14] La herencia del olvido, p. 137
[15] Dialèctica de la Il·lustració, p. 243
[16] Modernidad y Holocausto, p. 68
[17] Ibíd., p. 257
[18] La herencia del olvido, p.148
[19] Tratado de la injusticia, p. 171
[20] Íbid., p. 134