El telèfon

Un altre cop el telèfon. Sempre truquen a alguna hora. La foscor dels dies que cauen del calendari m’ha fet perdre de vista el món. El telèfon seria el contacte, però encara no. El deixo sonant i el seu timbre ressona com un monstre desconegut des d’algun lloc lluny de mi i l'habitació. La televisió està encesa de fa tres dies, ja, i em mantinc serè malgrat que emeti un so constant i carregós a totes hores. Allà tothom hi té la veritat, no sé si ho veus, tu, però en aquests dies me n’he adonat. Està ple de veritats incertes que mai no podré comprovar. Jo no estic tan segur de les coses. Encara no.


Avui el telèfon ha sonat en tres moments. Primer, quan esmorzava, devien ser les set de la tarda. M’ha enganxat amb un iogurt mentre feien una roda de telebotiga al canal 38, un carregador per a televisions, perquè segueixin emetent si se’n va el llum. Regalaven una pantalla petita amb la compra. Ha tornat a sonar a altes hores de la matinada, devien ser les quatre. He pensat que series tu. Només tu trucaries a aquestes hores.


No conec cap dels veïns de les quatre bandes del pis, però algun d’ells ha picat al terra, a la paret o al sostre incitant-me a agafar el telèfon. No ho he fet. Ara ha tornat a sonar. El dia és tan gris. Fan una entrevista, a la televisió, no sé qui és el personatge però té alguna cosa a l’americana, potser és pols. Molesta molt a la vista i el presentador no se n’ha adonat. Perquè no el talla? Perdoni, és que té alguna cosa a l’americana. Què vol dir amb alguna cosa? Que no m’estava escoltant? És la nova moda de la que li parlava. I llavors s’aixeca i marxa indignat. Algun dia t’agafaré el telèfon. Algun dia. Encara no.