Carrers nocturns

Fa uns dies caminava de matinada pel Born després de deixar els amics als taxis i parades de bus pertinents. Buscava un bar. Cap de concret, ni tan sols sabia per què. Em vaig ficar per un carreró a l’atzar i, sense ser-ne conscient, ja era dins el laberint. Avançava amb precaució, a l’aguait del que pogués sortir de qualsevol cantonada. La veritat és que no havia begut més d’una copa, però em sentia marejat, inclús ofegat, tenia la sensació que perdria el coneixement d’un moment a l’altre.


“Estàs bé?” La veu, femenina, venia de darrere meu. “Vas a algun lloc?” Em vaig girar. Era rossa i anava massa abrigada. No vaig ser capaç de dir res, vaig fer una ganyota que només podia voler dir sóc un borratxo, però no ho era en absolut. No aquella nit. “Jo vaig a aquí al costat, vols venir?” Vaig assentir i la vaig seguir pel laberint de carrers. Potser havia estat poques vegades al Born però, d’alguna manera, com en la cançó de Mishima, sempre havia trobat el camí de casa. Així que estava realment sorprès de la meva absoluta desorientació. “Ets de per aquí?” Era tan atenta amb mi que vaig pensar que inclús era ingènua. Què coi li importava un desgraciat com jo? Vaig negar amb el cap, encara incapaç de dir-li res.


Vam tombar per un carrer encara més estret. Estàvem sols. Llavors, ella va baixar unes escales sota una porxada i va obrir una porta negra. Una onada de llums epilèptics, música electrònica i murmuris eufòrics van emergir de l’interior del que semblava un antre il·legal. “Entres?” Vaig començar a suar. No entenia res. Puc fugir, vaig pensar, puc fer mitja volta i marxar. Sempre tenia aquesta opció. Vaig baixar les escales i ella va somriure. “Has anat al cinema alguna vegada?” M’ho va xiuxiuejar a la orella abans de tancar la porta darrere meu i quedar-nos tots dos a mercè del descontrol clandestí. Aquell xiuxiueig indesxifrable em va torturar els següents minuts. Després ho vaig entendre.